Mi padre me ha puesto de los nervios, porque me ha dado un discursucho sobre "te quedarás en casa, bla bla bla". Es como si fuera un soldado... por eso, he trasladado mi padre y mi madre como soldados, avergonzados por haber golpeado a varios ciudadanos (entre ellos, a mis amigas y a mi).
Esta canción se llama Cançó dels soldats-familiars avergonyits (en catalán). El color azul es mi padre y el rojo mi madre.
LETRA:
La milícia m'ha cridat
a defensar la ciutat,
però m'han ben enredat,
contra ella m'han llençat.
Un vestit m'he comprat, un vestit m'he comprat,
amb la paga, amb la paga de soldat.
Em van dir "tu que ets tan fort,
fes-los defugir a cops".
M'ho vaig creure, carallot,
sóc dolent, o no ho sóc?
Un vestit holandès, un vestit holandès,
que tenia, que tenia brillantets.
No ha estat pas a l'enemic
sinó a en Jordi i a l'Enric
a qui he fet uns bons estrips
a l'alçada del melic.
El vestit s'han cruspit, el vestit s'han cruspit,
uns insectes, uns insectes, mal profit.
Em negaran el salut
tots els que m'han conegut.
Ho tindré ben merescut,
ai, si ho hagués sabut!
Jo tot sol m'he venut... jo tot sol m'he venut,
I la paga, i la paga...
Tururut!
Qué, ya terminó.
¿Qué os parece?
Me despido, hasta la vista.
No hay comentarios:
Publicar un comentario