Cròniques d'un món de somni- EPÍLEG

Tornem a casa!
Després de que Sibil·la i Lluna tornessin a la normalitat, vam anar de tornada al castell de Cornèlia. Si havíem acomplert les dues missions, això significava que Cornèlia estava rejovenint...


Starlet: Enhorabona, patuleia.
Afaf: No ens donguis les gràcies, Starlet...
Ruletta: Ha estat un plaer.
Zoyci: Si no hagués estat per vosaltres... encara seguiria perduda!
Jade: Gràcies.
Nephi: Oh, l'enhorabona a tu, Princeseta!
Kunzy: Ha estat divertit això de viatjar amb vosaltres.
Penélope: Ui, alguna cosa em diu que ben aviat us deixarem, amics nostres...
Alli: Em sento feliç d'haver ajudat.
Júlia: Oh...
Paula Serra: Estic contenta de que això hagi acabat.
Alexandra: La Cornèlia...
Maria: Sí, com estarà?
Gisela Hernández: Segur que estarà bé, patuleia.
Gisela Solé: Aquest Regne, el trobaré a faltar.
Xènia: I jo.
Alba: Ha estat el viatge més guapo de la meva vida.
Camila: Me n'alegro d'haver arribat aquí.
Jo: Mireu! Hem arribat!


I així era. Cornèlia ens va venir a rebre, i jo tenia l'ai al cor...
Si tornava a tenir el rostre llis, seria que tot hauria acabat...
Cornèlia es va girar. I sí. Tornava a tenir el rostre llis i perfecte com el d'una nina, i els seus cabells tornaven a ser blaus, com el mar a ple estiu.


Cornèlia: Moltes gràcies. I ara, esteu tots convidats a un ball organitzat per la meva germana, la Princesa Gaia, Protectora de les Criatures Alades del Regne de les Fades dels Estels!


Se'ns va acostar una fada baixeta, amb aspecte simpàtic. Duia ulleres ( vaja, sí que s'assembla a mi i a altres persones que jo em sé, he he) i vam ballar. Fins que em vaig donar un cop al cap i... em vaig desmaiar!
Vaig sentir unes veuetes que deien "Paula? Paula? Ets aquí?".
Eren les meves amigues!
Em van explicar que m'havia desmaiat, i que m'havien estat reanimant. Que amables...
Els vaig explicar la història del meu somni. Els va semblar una història fantàstica!
He publicat la història en varis capítols...
... i és justament la història que heu estat llegint en aquestes 14 entrades!
Quan em vaig anar a dormir, vaig tenir una visió d'una noia amb els seus 3 amics. Eren la Zoyci, en Kunzy, en Jade i en Nephi. Aquella visió em va indicar que tot havia estat real.


FI DE LA HISTÒRIA.

Cròniques d'un món de somni- Capítol 13

Derrotant Eclipsi
Una vegada que Sibil·la era del nostre costat, ens quedava derrotar a Eclipsi.


Alli: Sibil·la, com era la teva germana abans?
Sibil·la: Bé, abans la meva germana Eclipsi es deia Lluna, i era una fada amable i bona.
Jo: Com que Lluna... oh! Lluna! No serà pas Lluna Llumlluent, veritat?
Sibil·la: Sí.
Camila: Lluna Llumlluent?
Jo: Lluna Llumlluent era una fada que vaig conèixer en el meu primer viatge al Regne de les Fades dels Estels. Era bona... però ara sembla que és la nostra enemiga Eclipsi!


La patuleia em va escoltar. Vaig explicar la història... i tots van plorar!


Nephi: Oh, no! Pobrissona Lluna, pobrissona Paula! ¡MOOOOC!
Maria: Aquesta història és massa trista...
Jo: Patuleia! Sé que la solució per a derrotar Eclipsi està en l'encanteri nº 1000 dels Pergamins Encantats.
Penélope: I... com es fa aquest encanteri, Paula?


Aquí teniu el Pergamí nº 1000!

Encanteri nº 1000

Com desfer tots els encanteris

(entre els mencionats en els Pergamins Encantats)

L'únic que han de fer els que desfan l'encanteri és fer una pose ridícula i recitar aquest text:

Fum i boira per acabar la història.

No calen ni granotes ni gripaus,

ni guanyar cap guerra per fer

les paus.

De tots els encanteris és el més potent.

Anul·la les maleses i alegra

la bona gent!

Així que vam anar al Pis Tretze de la Torre de la Por, i vam veure la Marmita del Vent de l'Oest.

Vam fer una pose ridícula, mentre recitàvem el text:

Tots:

Fum i boira per acabar la història.

No calen ni granotes ni gripaus,

ni guanyar cap guerra per fer

les paus.

De tots els encanteris és el més potent.

Anul·la les maleses i alegra

la bona gent!

Després, vam observar una cosa sorprenent: el vent de l'Oest (el que feia avançar les busques del Marcatemps Cronoestelar i que feia envellir Cornèlia a passos gegantins) va anar disminuïnt gradualment fins que es va aturar!

Eclipsi va venir cap a nosaltres i va dir-nos amb veu amenaçant:

Eclipsi: Grahhhh! Maleïts...! Heu desfet l'encanteri del Vent de l'Oest! Heu desfet tots els encanteris de la Torre de la Por! Però el mal sorgirà de nou! NOOO!

I Eclipsi va tornar a ser qui era: la fada Lluna Llumlluent.

Lluna: Gràcies a tots. Ara, anem cap al Castell de Cornèlia!

Tots: SÍÍÍÍ!

I vam emprendre el viatge de tornada...

FI DEL CAPÍTOL 13...

Cròniques d'un món de somni- Capítol 12

Derrotem Sabina!
Bé... érem en un moment crític. Vam decidir que jo em disfressaria de fada malvada i que la resta de la patuleia es disfressarien dels meus criats... quin cangueli...
Després...


Jo: Tum-tum-tum! Deixeu-me passar, capsigranys podrits! (hehe, imitacions malvades.)
Mestressa del Catau: Què vols, fadota?
Jo: Deixeu-me entrar a mi i a la patule... vull dir, als meus criats!
Mestressa del Catau: Abans, respon-me. QUI SÓC JO?
Camila: Deixeu passar a la nostra ama i a nosaltres!
Maria: Si no, ja veuràs! Com quan la Pau... vull dir l'ama va donar un cop al Moha!
Jo: Ets la Mestressa del Catau de les Fades Obscures, subespècie de fetillera esdentegada!
Mestressa del Catau: D'acord, passeu. *grunyit*


Uf, ben poquet va faltar...
Vam entrar, i tot després vam veure a una fada que duia un penjoll màgic.
Era ella...
Era Sabina!
Sabina va dir que "no s'empassaria tal mentida, que érem els llegendaris Amics de Cornèlia i que ens derrotaria en una lluita final".


Zoyci: Tu, fada impura, rebràs el pes de l'amistat de la mà de tots nosaltres!
Starlet: Olè, Zoyci!
Gisela Solé: Ja veuràs. La Paula ens donarà la senyal, atacarem... i estabornida et deixarem!
Jo: Ja ho dius bé, Gisela!
Paula Serra: Prepara't, Sabina...
Sabina: Ha, ha, ha! No aconseguireu derrotar-me!
Jo: Ah no?


Tots vam cantar una cançó preciosa que parlava de l'amistat, l'amor, la justicia, la bondat i la caritat, i sobretot de Cornèlia i sobre com la volíem ajudar.
Després Sabina començà una transformació...
La seva cara es va endolcir, el seu vestit va passar a ser de colors clars i les ales van tornar a ser lluminoses. Sabina s'estremí, i amb una última expressió de maldat, va cridar:


-No, no em vull tornar bona! NOOOOOOOO!


Però de sobte, aquell crit desafinat es va convertir en una exclamació harmoniosa!


-Oooohhhhhh!


Sabina s'apartà les mans de la cara. Ara era una fada bona. Que bé!


Sabina: Gràcies per salvar-me. Ara no em diré Sabina, que en llengua fàdica significa "perversa", sinó Sibil·la, "justícia", ja que en el meu cor ara hi ha amor i justícia!


Sibil·la (abans anomenada Sabina) ens donà les gràcies. Vam continuar a través de la Torre de la Por... per derrotar Eclipsi i salvar Cornèlia!


FI DEL CAPÍTOL 12...

Cròniques d'un món de somni- Capítol 11

El regne del Terror, regne de la Lluna Obscura!
Vam arribar a un paratge tètric. Era el Regne del Terror, també conegut amb el nom de Regne de la Lluna Obscura...

El Regne del Terror

Color: vermell. Pedra: robí. Metall: bronze. Nota musical: do.

Reina: Aquest Regne no té una reina, en té dues: Eclipsi I la Sapient, que regna amb la seva germana Sabina IV, coneguda com la Serpentària. Són dues fades dels Estels, que eren bones però que es van tornar dolentes.

Palau Reial: La Torre Iraila, més coneguda com Torre de la Por, feta amb ossos de tota mena.

Moneda del Regne: ral d'or terrorífic.

Llengua parlada: el terrorès.

Informació sobre el Regne i els seus habitants: el Regne és més enllà de la Frontera del Temps-Espai, i els seus habitants són fades, sí, fades que s'han tornat dolentes, però millor que no ho expliqueu, si no Eclipsi i Sabina s'enfadarien i us fregirien VIUS!

Afaf: Ui, aquest Regne és la parada final. Hem de derrotar a les Reines...

Júlia: No... no puc més. Sé que algú de nosaltres no tornarà viva... o viu!

Kunzy: Ai, no... les fades malvades són el meu punt dèbil!

Starlet: Vinga, patuleia, avanceu.

Tot just quan havíem entrat al cor d'aquell Regne de malson (més que de somni), vam veure un grup de fades malvades que cantaven una HORRIPILANT cançó:

Au va, som-hi, abatem les plantes,

de debò que en necessitem tantes.

Fem-ne muntanyes de llenya per cremar

ei, amigues, que ens hem d'alimentar!

Que cremi a la cuina o a la llar de foc,

que cremi i que no quedi ni un soc.

Fem foc, fadetes, fem bullir l'olla,

i atenció que som molta colla!

Animem-nos amb el malvat Vent de l'Oest

que bufa, bufa, i si bades, estàs llest...

Bufa, bufa, bufa, ventet dolent,

que tard o d'hora esclafaràs la gent!

Jo: Patuleia, jo ja sé què volen dir amb aquesta cançó...

Zoyci: Ah, sííí?

Camila: Què volen dir les fades malvades?

Jo: Diuen que esclafaran a "la gent", i amb "la gent" es refereixen a Cornèlia!

Paula Serra: Jo proposo que algú vagi d'incògnit. I amb "algú" em refereixo a tota la patuleia! Som-hi!

I així, vam fer un alto en el camí, per a meditar el pla per a infiltrar-nos a la Torre de la Por.

FI DEL CAPÍTOL 11...





Cròniques d'un món de somni- Capítol 10

El País del Temps
Vam arribar a una esplanada preciosa, amb forma de rellotge.


Zoyci: Això és el País del Temps...
Tots: Ooohhhh!
Maria: Mireu, allà hi ha una fada.
Camila: Potser ens diu alguna cosa.
Alli: Hola, fadeta!
Aïda: Em dic Aïda! El meu do és vigilar el Marcatemps Cronoestelar.
Jo: Hola, Aïda. Com ja veus, el Marcatemps està espatllat i la Reina Cornèlia està envellint ràpidament...
Penélope: Ens podries ajudar?
Jade: El nostre Regne, corre perill, el nostre regne corre perill... (uf, un altre intent per part d'en Jade de ser guai).
Aïda: Sí, i tant. Acompanyeu-me.


Vam seguir Aïda. Ella i Starlet volaven pels aires però la resta no. Uf... Starlet i Aïda es van disculpar, anaven tan entusiasmades que es van oblidar de que només podíem caminar.
Vam veure un edifici en forma de rellotge antic. Era preciós.
Hi havia dues estàtues, un Príncep i una Reina. La Reina s'assemblava moltíssim a Cornèlia.
També hni havia un cartell, on deia:

Marcatemps Cronoestelar

Més avall, hi havia una placa on deia el següent:

Jo sóc el cor d'aquest Regne ple de fantasia,

assenyalo les hores amb simpatia.

Assenyalo la vida de Cornèlia,

que és la Reina, tota ella.

Ningú mai m'hauria d'espatllar

perquè si no, el temps s'accelerarà,

i Cornèlia acabarà molt malament,

ella, el Regne i tota la seva gent!

El Mag del Temps m'ha creat.

Ell m'arreglarà si m'he espatllat!

Bé... doncs vam trobar-nos amb el Mag del Temps, que estava ocupat arreglant el seu rellotge preferit.

Nephi: B-bon d-dia...

Mag Cronomètric: Bon dia, joves. Heu vingut a ajudar-me, cert?

Gisela Hernández: És clar que si!!!

Jo: La nimfa Horeta ens va regalar això...

Mag Cronomètric: Oh! La peça que falta per arreglar el rellotge! Quina meravella! Ara, podeu marxar tots cap al Regne del Terror, on viuen les malvades Eclipsi i Sabina.

Starlet: Gràcies, oh gran Cronomètric. *inclinació*

I vam marxar cap a la última parada: el Regne del Terror!

FI DEL CAPÍTOL 10...

Cròniques d'un món de somni- Capítol 9

A la Frontera del Temps-Espai
Ja havíem arribat al començament de la Frontera del Temps-Espai, i vam veure un rètol, que deia "Camí de les Set Passes".


Penélope: Uh, uh, sembla que hem de fer cas a aquest amiguet rètol...
Ruletta: Ja. Aquí diu "amb els ulls vendats, set passes donaràs, endarrere les faràs, i al País del Temps arribaràs!".
Jo: *g-glubs*


No m'atrevia a dir-lis que tenia PÀNIC en aquell precís moment! Però vam fer-ho. Tots ens vam vendar els ulls (un, dos, tres), vam anar cap al camí (quatre, cinc, sis), i vam prometre que ens en sortiríem (set, vuit, nou!).
Vaig anar fent d'allò més bé, però... quan estava a punt de donar la setena passa, vaig recular.


Starlet: Què et passa Paula?
Jo: T-tinc por! Tinc por de caaaureeee!
Camila: Va, que ja hi som. Només falteu l'Starlet i tu!
Jo: *glubs* D'acord.


Vaig donar la setena passa... i vaig caure!
Vaig caure, caure, caure... amb tota la patuleia, cap al fons del barranc...
Vam veure una porta, amb forma de rellotge de sorra. Espantats, ens vam adonar que anàvem cap a la part central del rellotge! AHHHHHHH!!!
Aleshores vam escoltar una cançó, que deia:

Si pur és el teu cor

si és ple d'amor

Aleshores podràs viatjar

i al País del Temps podràs arribar!

Però si el que t'empeny és la curiositat

o encara pitjor, l'aviditat,

aquí baix per sempre romandràs

fins que te'n penediràs!

Bé, doncs la patuleia i jo ens vam concentrar en tot l'amor que teníem, en que volíem salvar Cornèlia!

Després, en arribar a la part central, la vam pasar com si res.

Starlet va anunciar:

-Heus aquí el País del Temps!

FI DEL CAPÍTOL 9...



Cròniques d'un món de somni- Capítol 8

El Bosc Emboirinat
Vam arribar a una zona plena d'arbres, però també de boira.
Starlet: Heus aquí el Bosc Emboirinat! Aquí viu Horeta, la Misteriosa Nimfa de les Hores.
Penélope: Paula... tinc por...
Paula Serra: Encara que m'encanta el misteri d'aquest Regne, no podré amb aquest lloc...
Gisela Solé: Ai, crec que em desmaiaré...
Zoyci: Aquesta boira m'encrespa els cabells!
Jade i Nephi: Això mateix, tia! Ja ho pots ben dir, tia! (estaven intentant ser guais...)
Kunzy: CALLEU!
Jo: Patuleia, en Kunzy té raó. Entrarem i ho superarem. Podem, podem, podem!


Vam entrar. No es veia gairebé res (uf, la boira...) i sentíem una cançó que ho inundava tot. Parlava del Bosc. No vam dubtar i vam escoltar-la. La cançó deia així:

El Bosc Emboirinat

ple de secrets està.

A la misteriosa Horeta

haureu d'anar a trobar!

Si la trobeu, abans de l'alba sortireu,

si no, ai las, al buit us precipitareu!

Ui, donava una mica de yuyu...

Camila: Hem de trobar l'Horeta. Paula, tu que has estat abans aquí, podries donar-nos indicacions?

Xènia: Això...

Maria: Va, recorda i explica, reina!

Jo: Bé, si no m'equivoco (que espero que no) la casa de la Nimfa Horeta està al costat del Fossar de la Desolació. A casa l'Horeta no hi ha perill (que espero que no...)

Vam passar al costat d'un fossar, el Fossar de la Desolació, perquè de dins de l'enorme fossa sortien crits i laments anguniosos i desesperats!

Vam trucar a la porta d'una casa. Una noieta alada ens va obrir: era Horeta!

Horeta: Benvinguts sieu, patuleia salvadora. Cornèlia m'ha avisat que vindríeu...

Starlet: Oh, Reial Tia, gràcies a Déu!

Jo: Misteriosa Horeta, te'n recordes de mi? Sóc la Paula, amiga de la Reina Cornèlia, la que va caure al Bosc en un intent de fugir!

Horeta: Ben tornada, Paula, amiga de la gran Cornèlia!

Ens vam posar còmodes a dins la casa de la nimfa...

Horeta



Qui és? La Nimfa de les Hores, lleial consellera de Cornèlia.

On viu? Al misteriós Bosc Emboirinat.

Característiques: És molt tiquismiquis amb el temps... encara que no suporta ser-ho!

Unió especial: Amb la Paula, però també amb els altres Amics de Cornèlia.

Al cap d'una estona, vam sortir i Horeta ens havia acompanyat fins al reixat de sortida!

Ens vam despedir d'Horeta i vam continuar el nostre camí per salvar Cornèlia... cap al Regne de la Lluna Obscura!

FI DEL CAPÍTOL 8...

Cròniques d'un món de somni- Capítol 7

Una mica de temps lliure, no?
Starlet va decidir que havíem de prendre'ns un dia de descans. Vam arribar a la nostra última parada abans del Bosc Emboirinat, la Ciutat del Bon Repòs.
Zoyci: *panteix, panteix* Quin fart de caminar!
Jo: Zoyci, no puc estar més d'acord amb tu.
Maria: Ei, "tropa", mireu allà! És un escenari!
Alba: Paula, i si ens deleites cantant?
Paula Serra: Mòbils llestos!
Jo: D'acord.

Oh, no puedo parar de cantar...

I can't stop singin'.

Por qué será, por qué será...

que no puedo parar de cantar.

Nephi: Nois i noies, s'apropa el mal d'ulls.

Jo: Oh! Si és la Lis! Nephi, és inofensiva.

La Lis ens venia a rebre. Va dir que ella era la nova alcaldessa. Que bé! Podíem estar-nos a la seva ciutat durant un dia molt divertit.

Starlet: Patuleia! Seguiu a la Lis.

La Lis va ensenyar-nos tots els llocs divertits de la Ciutat del Bon Repòs. Fins que...

Cristianna: Elisabeth? Elisabeth! Elisabeth, per fi et trobo!

Lis: Mama, ara no...

Cristianna: Perdoneu, grup, però l'Elisabeth ha de marxar. L'esperen uns pretendents que...

Jo: Bé, senyora Chrissie...

Cristianna: Digue'm Cristianna, Paula! Cristianna, d'acord?

Jo: D'acord. Doncs bé, senyora Cristianna, la seva filla Lis... vull dir, la seva filla Elisabeth necessita pau. Ha de comprendre-ho, senyora Cristianna.

Ruletta: Si us plau.

Alli: Si us plau!

Totes: Si us plau, senyora Cristianna, si us plau!

Cristianna: D'acord, d'acord, noies, d'acord! Elisabeth, te n'has lliurat. Però demà continuarem amb l'assumpte de buscar-te un pretendent.

Després de que la Cristianna marxés, la Lis ens va dir que, en realitat, ella es deia Elisabeth, però que ella preferia Lis a Elisabeth. Va dir "és el meu diminutiu. Sóc la Lis, no l'Elisabeth DuLittle, que és com em coneixen aquí".

Al dia següent, vam marxar... ja que ens havíem d'endinsar al Bosc Emboirinat, per trobar la Frontera del Temps-Espai, arreglar el Marcatemps Cronoestelar i fer un pas més per salvar Cornèlia!

FI DEL CAPÍTOL 7...

Cròniques d'un món de somni- Capítol 6

Als Pantans Vermells
Vam entrar. Era una extensió enorme de pantans, vegetació insignificant, com arbres mig podrits (ecs!) i pudenta. Vam veure una noia ploriquejant:


Camila: Hola!
Maria: Per què plores?
Júlia: Això mateix...
Penélope: Què et passa?
Jo: Hola, amiga. Va, deixa de plorar. Ja se't passarà. Per cert, com et dius?
Zoyci: Em dic Zoyci!
Jo: Hola, Zoyci.
Gisela Hernández: Per què plores, Zoyci?
Zoyci: Estava buscant la sortida dels pantans amb els meus amics, i els perdo de vista! Buaa! Vull tornar amb ells! Al menys que en Kunzy em vingui a fer costat!
Xènia: Starlet, vine. Mira-la.
Starlet: La Zoyci!
Zoyci: Starlet...
Afaf: Noies, mireu...


Uns nois que pel que sembla anaven apressats, van venir, i un d'ells ens va preguntar per una tal Zoycite.


Jo: Ho sento, no conec cap Zoycite.
Alli: Qui sou, per cert?
Jade: Em diuen Jade, sóc amic de la Zoycite. Anàvem passejant, i la perdem de vista en un instant.
Ruletta: Jade, i has pensat en dir-li al de la capa que utilitzi el GPS?
Jade: No...
Gisela Solé: Mira, crida'l.
Alexandra: Sí, sí, sí!
Jade: Eo, Kunz!
Kunzy: Digue'm, Jade...
Jade: Mira, utilitza el GPS.
Zoyci: Qui són?
Jo: Ni idea, Zoyci, amiga.
Jade: Zoycite?
Zoyci: Jade? Ets tu??
Paula Serra: Un moment! Així que ella és la noia que heu estat buscant...
Alba: Tu, tu! El de la capa!
Kunzy: Digue'm Kunzy. Què vols?
Camila: Kunzy, mira aquesta noia. La coneixes?
Kunzy: Sí... és la meva Zoyci! Vine, petita! On t'havies ficat?


Eo, eo, eo! Paren las máquinas! Havia sentit bé? Aquell tipus anomenat Kunzy havia dit la meva Zoyci? Potser... nooo! O sí...?


Maria: Ooooohhhhh! Que mono! Si estan enamorats!
Totes excepte la Maria: EHHHHH?????
Júlia: Ahhh, ja ho entenc! Estava nerviós perquè la Zoyci era la seva parella des del principi!
Totes excepte la Júlia: AAAHHHH!


Vam continuar amb els nostres quatre amics (la Zoyci, en Kunzy, en Jade i en Nephi) pels Pantans. Ens vam trobar... un follet i una fada!


Elisenda: Hola, em dic Elisenda. Sóc una fada dels pantans. Ell és el meu germà bessó, un follet dels pantans.
Jo: Com et dius, amiguet follet?
Tric: Els follets i les fades dels pantans tenim caprici, cada dia canviem de nom i d'ofici! Avui em dic Tric, demà potser Cric, fins i tot Mentiderot o si no Saltimbanqui, o què me'n dieu del Petardot que rima amb Verdot, o Tiquismiquis o el Verdnoempiquis?
Elisenda: Bah, no el facis cas. En veritat, el que ha dit primer és verídic.


Vam continuar fins a la sortida. Ens vam acomiadar de l'Elisenda (molt amable, per cert) i d'en Tric (que no va parar de fer bromes pesades durant el viatge), i vam continuar... cap al Bosc Emboirinat!


FI DEL CAPÍTOL 6...

Cròniques d'un món de somni- Capítol 5

El "baile de arrepentimiento"... i l'entrança als Pantans
Just abans d'entrar als Pantans Vermells, ens van dur a una plaça. La nostra "guia", Amalia Amatent, ens va dir:
Amalia: Aquesta és la Plaça de la Discòrdia. Els habitants de Gibblestomp i Stumblegimp estan discutint, perquè els seus alcaldes respectius... bé, han discutit.
Camila: Noies, aquesta gent no para de cridar. Quin mal d'orelles!
Gisela Solé: Uhhh! Les discussions entre ciutats veïnes em dónen mal rotllo.
Penélope: Calleu! Calleu...! CALLEU! Ai, no m'escolten...
Jo: Noies, conec a l'alcalde de Gibblestomp. L'única manera de que la discussió acabi, és que ell faci el "Baile de Arrepentimiento de Stumblegimp". Aquí teniu la lletra:

Cuando insultas a un stumblegimpiano,

te ves como un monstruo del pantano.

Este baile bailarás.

Mándale una carta a un chimpancé,

bajo el mar un cuadro píntate,

niégate en Francia a hablar en francés.

(¿Creen que yo hablaré francés?

¡Yo no hablaré en francés!

¡Nueve!)

Malabares con cerditos hace un chef,

esta canción acabaré y confiaré en tu honradez.

Y ahora aquí siéntate.

¡Porque estás cansado!

El meu amic alcalde va realitzar aquella DANSA ABSURDA amb mi, i l'alcalde de Stumblegimp es va disculpar amb ell.

I vam arribar de nou a l'entrada dels Pantans Vermells.

Starlet: Heus aquí els Pantans Vermells!

Xènia i Maria: Oh...!

Alli: Quin lloc tan fastigós.

Jo: Noies, amiguetes meves, ja vaig travessar aquests pantans una vegada. Jo us guiaré!

Ens vam començar a guiar per aquell paratge desolat, fastigós, pudent i pantanós...

Fins que vam veure alguna coseta estranya...

FI DEL CAPÍTOL 5...

Cròniques d'un món de somni- Capítol 4

La senyora del Roserar Encantat
Un cop vam sortir del bosc de les Set Bandoleres, Starlet ens va anunciar:
Starlet: La nostra següent parada és el Roserar Encantat, on tot és possible, el millor i el pitjor!
Penélope: Ala! Aquest lloc sembla fantàstic.
Maria: Noies, serà millor, oi?
Camila: No et preocupis, Maria. La Paula ha viatjat aquí abans i ens guiarà.
Xènia: Això, això!
Jo: Ara us interpretaré la cançó del Roserar Encantat:

Tral·laré, tral·larà, qui tot ho vol, res no tindrà!

Entre punxes i roses de foc,

tot canvia, és com un joc!

La Senyora del Roserar podrà

dar o prendre a qui voldrà!

Tral·laré, tral·larà,

qui tot ho vol, res no tindrà!

Les noies, Starlet i jo vam disfrutar molt d'aquell moment...

Vam arribar a la nostra destinació: el Roserar Encantat!

Gisela Hernández: Uau!

Alexandra: Quin lloc tan bonic!

Afaf: Jo vull passar per aquí!

Jo: Noies, seguiu-me.

Una velleta va demanar ajuda a un comerciant, el qual va denegar-li. Vam sentir que la velleta deia:

Que pugueu rebre mil vegades això que m'heu donat...

Ruletta (indignada): Vingui aquí, senyora! Compartirem amb vostè el nostre menjar!

Alli: Posi's còmoda...

Gisela Solé: Benvinguda!

Júlia: Tingui, li presto la meva jaqueta.

Paula Serra: Hola, hola!

Alba: Com està vostè?

Starlet: Quina injustícia ha acabat de cometre aquell home.

Jo: Això mateix!

Velleta: Gràcies, noies. Princeseta Starlet... Que pugueu rebre mil vegades això que m'heu donat...

Un remolí de roses vermelles va envoltar la velleta, la qual es transformà en una jove dama. Els seus cabells, llargs i ondulats, eren rossos, i tenien roses trenades per tots costats.

Senyora del Roserar: Sóc la Senyora del Roserar Encantat, on tot és possible, el millor i el pitjor... ara, rebreu el tracte que us mereixeu!

Es va dirigir al comerciant i, amb un to de veu greu i amenaçant, li va dir:

Senyora del Roserar: Què m'heu donat? Res! Doncs així, REBREU MIL VEGADES RES!

El comerciant, al qual li havien desaparegut les robes, va córrer a amagar-se darrere un roser.

Senyora del Roserar: En quant a vosaltres, noies... rebreu mil vegades tot això que m'heu donat.

Abans que ens poguéssim donar compte, estàvem a la sortida del Roserar Encantat, amb regals fets per la Senyora del Roserar.

I vam marxar... cap als Pantans Vermells!

FI DEL CAPÍTOL 4...

Cròniques d'un món de somni- Capítol 3

El bosc de les Set Bandoleres
Cornèlia ens va indicar una fletxa, que deia: "Anireu a la Garriga de les Trampes si aquest camí heu agafat, i més tard arribareu cap al Bosc Emboirinat".
Vam sortir...
Jo: Caram, sí que travessarem llocs...
Maria: Ni que ho diguis, reina.
Alba: La Garriga de les Trampes... Brrr! Quin cangueli, aquest nom!
Starlet: Noies, aquí comença la Garriga de les Trampes. La primera parada és... oh, no! El bosc de les Set Bandoleres!
Jo: No....! Elles no...!
Vam entrar. Allà, una guineu d'aspecte humanitzat, que es veia molt clar que era noia, va xiular-nos:
Zuri: Psst! Psst! Noies, aquí!
Jo: Què però què?
Zuri: Em dic Zuri Cuatorta. Seré la vostra guia a través del bosc... haurem d'anar amb compte amb les Set Bandoleres. Nyeh heh heh...
Aquella rialleta em va semblar molt, però que molt sospitosa...
Zuri: Entreu, entreu! Però després de mi...
Jo: Noies, aquesta tal Zuri Cuatorta em fa mala espina...
Penélope: Ja... el cognom Cuatorta sembla retorçat, malvat... tètric...
Zuri va començar a riure molt pèrfidament! Brr! Ja sabia jo que aquella "guia" de la Zuri era sospitosa...
Ella va dir, misteriosament:
Zuri: Aquesta és la banda de les Set Bandoleres...


Arale, la trol plena de puces.
Trànsfuga, la Princesa renegada.
Yàiza, la bruixa verda i cruel.
Napiotes, la més pudent de totes.
Emboscada, la tramposa més tramposa que hi ha.
Canyapelada, la fada malvada...
I la setena sóc jo: Zuri Cuatorta, la bandolera de cara morta!


Abans que les noies i jo poguéssim cridar, ja ens havien atrapat entre xarxes superextramegamaxiresisstents!


Zuri es va dirigir a Trànsfuga (la Princesa renegada):
Zuri: Què, les he atrapades bé, oi, mestra?
Trànsfuga: El que sigui, el que sigui. Napiotes! Fes perdre el coneixement a aquesta tal Camila!
Camila: No, no! No vull desmaiar-me, no... ohhhh!


Napiotes va enviar un raig de la seva pesta i Camila es va desmaiar!
Per a fer fugir a Napiotes (i a les altres sis) vaig començar a utilitzar el meu Poder Superior: cantar!

La Camila és una estrella,

la Camila és molt guapa.

La Camila és molt interessant,

una persona que no has de maltractar!

Napiotes i les altres sis van desfer les nostres xarxes, i van fugir!



I així, vam sortir triomfalment del bosc de les Set Bandoleres. Encara que vaig voler honrar a dues de les meves amigues, i...

La Maria és super guapi,

i la Xènia ho té igual.

Són unes amigues genials,

i elles brillen, sempre brillaran!

A la classe ens ho passem bé,

perquè juntes estem!

FI DEL CAPÍTOL 3...